Activitat Glossari (Catalina Bagur)

(CORRECCIÓ DEL PROFESSOR EN MAJÚSCULES)

Essència:

                Presocràtics: Per ells l’essència és l’argé. En ser l’argé allò que tots els fenòmens de la Physis tenen en comú (origen i substrat material), es pot considerar l’argé com a la primera essència i el més general de tota la Physis

                Sòcrates: Per a ell l’essència és la definició universal d’un valor, aconseguida mitjançant el mètode dialèctic. En ser universal l’essència nega la possibilitat del relativisme moral defensat pels sofistes.

Plató:  Es refereix a les Idees, que són l’autentica realitat de l’ésser. És allò estable, permanent i etern. És tot el contrari a la inestabilitat, al canvi, a la finitud de les coses sensibles.

Aristòtil: SUBSTÀNCIA SEGONA, EL GÈNERE I L’ESPÈCIE QUE TENEN EN COMÚ LES SUBSTÀNCIES PRIMERES (INDIVIDUS CONCRETS)

 Aparença:

                Sòcrates: DIFERENTS OPINIONS DONADES PELS SOFISTES SOBRE ELS VALORS MORALS, LA QUAL COSA ENS DU AL RELATIVISME

            Plató: La realitat física, el conjunt de cossos, seria per tant pura aparença i l’autentica realitat pertanyeria a un altre domini. Plató recull aquesta idea en parlar del món sensible i el món de les idees, on la Idea és l’essència i la realitat vertadera.

                Aristòtil: L’aparença s’identifica amb els sentits (PERÒ NO ÉS ENGANYOSA, SINÓ EL PRIMER PAS NECESSARI PER DESCOBRIR L’ESSÈNCIA DELS INDIVIDUS CONCRETS, a la realitat solament es pot accedir amb l'intel·lecte.

Necessari:

                Presocràtics: Per a ells, l'argé era necessari no arbitrari perquè sense una primera causa no es podia explicar l’origen de la physis i tots els seus éssers naturals. En ser la primera causa havia de ser forçosament etern.

Plató: (NO, ERRONI Per Plató és totalment necessari que les persones siguin justes, a l’igual que les polis.) ALLÒ NECESSARI, ÉS A DIR, EL QUE NO POT FALTAR, SÓN LES IDEES. LES COSES DEL MÓN SENSIBLE (CÒPES DE LES IDEES) NO SÓN NECESSÀRIES, SINÓ CONTINGENTS (PODEN EXISTIR O NO)

Aristòtil: La ciència, per a Aristòtil, continua tenint com a objecte el que és universal i necessari. (NO, ERRONI La demostració es recolza en principis universals i la definició serveix per establir l’essència de les diferents espècies en què es pot classificar la realitat.) ALLÒ NECESSARI ÉS L’UNIVERSAL (FIXISME: LES ESPÈCIES I GÈNERES, PER TANT LES SUBSTÀNCIES SEGONES, NO EVOLUCIONEN NI S’EXTINGEUIXEN, SÓN ETERNES); ELS INDIVIDUS SÓN CONTINGENTS.

Particular:

                Presocràtics: FENÒMENS NATURALS, CONCRETS

                Plató:  (NO, ERRONI Allò pròpiament seu és el pensament.) FENÒMENS NATURALS, CONCRETS, TOTS ALLÒ INDIVIDUAL QUE FORMA EL MÓN SENSIBLE

                Aristòtil: FENÒMENS NATURALS, CONCRETS (SUBSTÀNCIES PRIMERES)

Universal:

                Presocràtics: Per a ells l’argé és universal perquè era un element material i un substrat material del que tot, la pluralitat, estava feta.

                Plató: Les coses materials són múltiples i canviants, de manera que sobre elles no es pot establir un saber comú i universal, perquè estan en continu canvi. PER QUÈ CONTESTES EL QUÈ NO ÉS?

                Aristòtil: (NO, ERRONI Hi ha idees però són inseparables de les coses: la idea és l’universal, el que tenen en comú els elements que classifiquem junts. En altres paraules: si sabem què significa, per ex., ‘home’ és perquè prèviament sabem què ‘Ramon’ o ‘Agustí’ són homes.) SUBSTÀNCIES SEGONES, ESSÈNCIES

Realitat immutable:

                Presocràtics: ARG,E, JA QUE.....

                Sòcrates: VALORS UNVIRSALS, JA QUE.....

                Plató: Per a ell, la realitat immutable és el món de les Idees, perquè és un món perfecta i (NO, ERRONI, EL TERME QUE ES VOL DEFINIR NO POT ENTRAR EN LA DEFINICIÓ immutable.)

Aristòtil:

Realitat canviant:

                Presocràtics: per ells la realitat canviat és la Physis, ja que, tot es moviment i dinamisme. Explicat de forma dialèctica, on els parells de fenòmens contraris es van alternant eternament.

                Plató: El món sensible és una còpia d’un altre món, el món de les Idees, on hi ha els models perfectes, universals i únics. Per a Plató, no sols existeixen els conceptes sinó que, a més, existeixen el que ell anomena Idees, que són, en contraposició a les coses sensibles: absolutes, úniques, universals, immaterials i independent del món sensible. El món de les idees ens proporciona l’estabilitat que possibilita el coneixement; a través dels sentits només obtindrem opinió.

                Aristòtil: (NO, ERRONI La forma d’una cosa en un moment donat és el seu acte (energia), el qual activa la possibilitat o potència de la matèria de canviar de forma;)  totes les coses contenen en elles mateixes els principis dels seus propis camins. El canvi implica el moviment i aquest el pas del temps. ENERGEIA, PAS DE POTÈNCIA A ACTE. TOTES LES S. PRIMERES CANVIEN CONTINUAMENT. HI HA DIFERENTS TIPUS DE CANVIS:.......

Unitat:

Presocràtics: Per a ells l’unitat és l’argé, ja que, és allò comú a la pluralitat d’éssers de la physis.       

Plató: Per a ell, la unitat és l’idea, l’essència de les coses, dels valors; allò que no imita el món sensible.

Aristòtil: SUBSTÀNCIA SEGONA, JA QUE ...

Pluralitat:

Presocràtics: Per a ells la pluralitat és la Physis ja que mostra la seva pluralitat i, per tant, la diferència entre els éssers naturals.

Plató: (NO, ERRONI  La teoria de les idees de Plató consisteix en dos mons totalment diferenciats. El món sensible, de les aparences, de les ombres, que es perceben amb els sentits. Aquest és el món de la matèria, compost d’objectes imperfectes i subjectes en continuo canvi. El món intel·ligible, totalment immaterial, al qual s’arriba a través del camí del coneixement. És el món de les formes ideal, perfectes i universals. L’abstracte món de les idees té la seva expressió en les paraules i els conceptes. Però les idees no només són conceptes més o menys generals que serveixen per a ordenar els diferents sentits de les paraules, sinó que són, a més a més, el fonament i el model del món de les coses, això vol dir que la relació entre els dos mons s’explica com a participació o imitació: els objectes són el reflex de les idees.) DIVERSITAT D’ÉSSERS DEL MÓN SENSIBLE, JA QUE......

Aristòtil: (NO, ERRONI El cosmos aristotèlic és un organisme vivent, dividit en dues regions: el món sublunar i el món supralunar. El món sublunar està sotmès a canvi, és a dir, que les coses particulars neixen i moren, però les espècies i gèneres són eternes. I el món supraluna, ocupat per l’èter: El cinquè element és incorruptible, una substància perfecta. Per tant, en el món supralunar no hi ha canvi.) CONJUNT DE SUBSTÀNCIES PRIMERES NATURALS I ARTIFICIALS, TOTES DIFERENTS ENTRE ELLES PER LA MATÈRIA DE QUÈ ESTAN FETES.

Substància:

Plató: el més substancial o essencial per Plató eren les Idees.

Aristòtil: (NO, ERRONI, TENS ALS APUNTS LA DEFINICIÓ I ELS TIPUS El que existeix per si mateix, individualment. El que acompanya i determina la substància, però que no existeix per si mateix individualment, i són els accidents. Les 10 categories són: Substància; Quantitat; Qualitat; Relació; Lloc; Temps; Posició; Possessió; Acció; Passió. La substància és un compost de matèria (hylé) i forma (morphé).)

Ànima:

Plató: Plató creia que l’ànima era l’essència autèntica de l’ésser humà; considerava l’ànima com la dimensió més important de l’ésser humà. L’ànima pertanyia al món de les idees, intel·ligible, etern i perfecte i s’encarnava en diversos cossos, recordant només en part el món del qual provenia però enyorant-lo. Per això impulsa la persona al coneixement i a la virtut, per allunyar-se de la matèria corruptible i poder ser alliberada del cos. L’ànima es divideix en tres parts, que es corresponen amb les tres classes socials dominants: una racional, una apetitiva i una irascible.

Aristòtil: Per a Aristòtil l’ànima és un principi vital que actua com a forma per a l’ésser humà, oposant-se a la matèria que seria el cos (teoria hylemorfica). També seria l’acte de la persona, ja que el permet elevar-se i pensar.

Dialèctica:

Sòcrates: per a ell la dialèctica és un mètode format per quatre fases: la primera és la pregunta per la definició d’un valor; la segona, és la ironia socràtica; la tercera, la maièutica i; la quarta, la definició essencial del valor estudiat.

Plató: Diàleg entre diversos interlocutors per a arribar a les essències de les coses (les Idees) remuntant fins arribar a la Idea suprema: la idea del Bé. En Sòcrates significa estrictament diàleg orientat a la recerca de la veritat. En Plató la dialèctica és, a més del diàleg, el procés de purificació de l’ànima fins arribar a la idea de Bé. Té per objectiu el coneixement de les Idees. El procediment s’anomena: dialèctica. La raó no utilitza en aquest cas imatges de Món Sensible, es passa d’Idea a Idea. És un raonament estrictament abstracte.

Aristòtil:

Veritat (Coneixement verdader):

Sòcrates: DEFINICIÓ ESSENCIAL DEL VALOR, ACONSEGUIDA MITJANÇANT EL MÈTODE DIALÈCTIC

Plató: (NO, ERRONIPlató creu que hi han dues realitats oposades, una que podem copsar amb la raó i una altre amb els sentits: el món intel·ligible i el món sensible. ) 2 TIPUS DE VERITAT: ALETHEIA I CORRESPONDÈNCIA. S’HAN D’EXPLICAR.....

Aristòtil: ( NO, ERRONI. NO POTS POSAR EL TERME QUE VOLS DEFINIR, EN AQUEST CAS “VERITAT” EN LA DEFINICIÓ !!consisteix a afirmar el que és veritat i a negar el que no és. ) RESULTAT DEL PROCÉS D’ABSTRACCIÓ MITJANÇANT EL QUAL ..........

Bé moral:

                Sòcrates: Per a ell, el bé moral és la virtut, i per aconseguir-la pel que fa al bé abans d’actuar hem de saber el que és el Bé, o el que és aquest Bé moral, perquè si no sabem que és el Bé, no actuarem bé.

Plató: L’ètica en plató es basa en la suposició que la virtut és coneixement i que aquest pot ser après. La idea de Bé està al cim del món de les idees; dóna sentit a totes les altres idees i les "il·lumina" (fa possible que les pugem conèixer). El Bé és la font del coneixement perquè totes les idees hi tendeixen.

Aristòtil: L’ètica aristotèlica es fonamenta en la creença que totes les coses i totes les accions tendeixen a un fi o bé que estan subordinades a altres fins o béns superiors i, en última instància a un fi últim o bé suprem i constata que hi ha un acord general en anomenar-lo felicitat, encara que no hi ha acord en el que pot ser aquesta felicitat. PERÒ ES DEMANA QUÈ ES PER ARISTOTIL... QUÈ ÉS LA FELICITAT????

Virtut:

                Sòcrates: Per ell la virtut, és saber fer una acció bé, la virtut de governar, és que d’alguna manera saps governar.

Plató: Per Plató la és l’harmonia de l’ànima, un estat de tensió de les diverses parts de l’ànima i una justa proporció entre elles.

Aristòtil: segons ell, és trobar el terme mitjà entre l’excés (vicis) i el defecte; aquest terme mitjà s’aconsegueix amb la pràctica o hàbit

Llibertat:

Ésser diví:

Plató: DEMIURG, JA QUE......

Aristòtil: MOTOR IMMÒBIL, JA QUE.....

Llei positiva:

Sòcrates: LES LLEIS DE LA POLIS, AMB LES QUE ELL NO ESTAVA D’ACORD, ENCARA QUE VA ACCEPTAR LA SEVA CONDEMMNA A MORT PER NO VOLER ANAR EN CONTRA D’AQUESTES LLEIS. HAN DE SER ABSOLUTES PER NO DONAR PAS AL RELATIVISME DEFENSAT PER LA DEMOCRÀCIA I PELS SOFISTES

Plató: LES LLEIS DE LA POLIS, RESULTAT D’UN PROCÉS DEMOCRÀTIC, ENCARA QUE ELL PROPOSAVA UNA ALTERNATIVA......

Aristòtil: LLEIS DE LA POLIS

Idea:

Plató: el arquetip, model exemplar de les coses, la forma, l’essència permanent, allò que no canvia. És la realitat del món superior.

Causalitat:

• Aristòtil: Res esdevé per atzar. Tot té una causa que pot ser:
• Material, la matèria de què està feta.
• Formal, la forma que té, ÉS A DIR......
• Eficient, qui l’ha feta.
• Final, perquè l’ha feta, LA FINALITAT O EL SENTIT